Extret del llibre "La mort de Miquel Bauçà" d'Abel Cutillas.

Si néixer és començar a morir, Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l'any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell.
Començar i acabar són dues coses que en el món de Miquel Bauçà, no van ben bé en l'ordre habitual. Fins que la vida de Bauçà no va acabar, al final del 2004, la descoberta de la seva obra per part del gran públic no va començar. Mai abans de la seva mort no hauria pogut ocupar els prestatges privilegiats de les llibreries que ostentà durant les setmanes posteriors al seu òbit. Va ser la mort, una terrible mort, allò que li donà la fama.

La rapacitat.

Encara no m'he deslliurat d'una rapacitat de pobre, qué sé que duc i que em fa vergonya.

I alló més feral.

És pensar que per haver pensat, un instant només, moltes de les coses que dic, exactament les mateixes, ben igual, molts dels meus congèneres van ser cremats vius. Encara en sento la ferum.

La idea d'un mateix.

Hom la té, cadascú té la seva, a través de tots els canvis, mitjançant molts de camins...
Impossible de definir, si no s'és un ruc.

Morir sol a l'escenari.

                          d'un teatre buit, tancat
                           ha de ser l'únic projecte
                           tolerable dels humans,
                           sobretot el dels poetes