dimecres, 6 de juny del 2012

Final del breu recorregut pel llibre "EL CANVI" de Miquel Bauçà

Pont de Paris

 Doncs això ha estat una  breu  recopilació dels diferents temes que conté el llibre.

Si us interessa podeu continuar disfrutant del seu contingut, comprante'l, perquè está a la venda a totes les llibreries.

 L'autor escriu sobre una infinitat de circunstàncies que es presenten a la vida i a totes hi veus reflectida unes sentències que, encara que ja vegades no les comparteixes, no deixa de ser la visió d'una persona molt intel.ligent, que cruament explica realitats que ha vegades volem disfressar per fer la vida mes passable i joiosa.

dimarts, 5 de juny del 2012

Final del breu recorregut del llibre "EL CANVI" de Miquel Bauçà

Doncs, això ha estat una breu recopilació del diferents temes que conté el llibre.

Si els interessa, poden continuar la lectura, perquè està a la venda a totes les llibreries.

L'autor escriu sobre una infinitat de circunstàncies que es presenten a la vida i són molt interessantes, perque hi veus reflectida una opinió, que encara que ja vegades, no la comparteixes, per pessimista, no deixa de ser la realitat que ja vegades volem disfressar per enganyar-nos i fer la vida mes passable i joiosa.

divendres, 25 de maig del 2012

Més escrits d'en MIQUEL BAUÇÀ

  La força del temps present. Mai l'actualitat no havia tingut tanta força. Una prova és la intensitat amb què els vells han oblidat llur passat. Hom diria que no en queda res.

 La tendresa. Aquest mot no és català: és parisenc. Per a nosaltres, només les hortalisses són tendres o no: raves tendres...És millor que sigui així, car per als parisencs aquest mot és un eufemisme de fornicar o fer coses semblants. Nosaltres no usem aquest eufemisme ni cap altre: diem les coses com són, de maneres molts diferents, però sempre clares i crues, com clara i crua és la libidinositat.

Tenim la ment. Desenganyem-nos: no podrem desprendre´ns de la ment i esdevenir una abella.

Pantalons texans, Són més que un fet de propaganda d'Amèrica, com podria ser un anunci de Coca-Cola. Aquesta beguda és previsible que sigui substituïda. Els pantalons texans, no és tan clar.

  Tractar amb gent intel.ligent
                                             té el confort inapreuable
                                             de poder dir estirabots,
                                             sense témer una catàstrofe.

  Un badall és bon senyal.
                                            Aviat en vindrà un altre,
                                            i un altre, abans del son,
                                            que em durà a les prades altes.

divendres, 18 de maig del 2012

Escrits d'en Miquel Bauçà

  " M'he trobat a mi mateix"  diu la població. A mi em costa d'entendre-ho, car jo tinc la sensació de no haver-me perdut mai. Deuen ser altres constitucions, conformacions. Que es produeixin boirasses, ruixats i ventades, això no vol dir res quant al sentit de l'orientació.

  Els millors moments que he viscut, sens dubte, han estat aquells en què m'he trobat sol, físicament i moral. La perfecció nomès serà atesa després de la mort, és ben clar. Ara, encara, haig d'endurar temptacions barroeres, degut a llur absurditat i estultícia. La diferència és que ara sé què he de fer: fuetejar-les, sense riure.

  Moments de debilitat. No culpar-nos-en. De cap manera. Per molt evident que pugui semblar-nos la nostra culpa.

  No li expliquis com ho fas.
                                         Si ho fas tu, si saps de fer-ho,
                                         n'hi ha prou i més que prou.
                                         Estalvia mentre puguis.

  No sé com ni sé cap on.
                                         Però avanço...Veig les fites
                                         dins les bromes de l'afrau...
                                         Calmament, en trobo d'altres...
                                         ¿Que em fa enveja l'esparver...?
                                         El baner voldria creure-ho.
                                         No sé què faré demà:
                                         tot depèn de la meva ànima.

dissabte, 12 de maig del 2012

continuació de LA FELICITAT

   És difícil no solament determinar la textura de la infelicitat d'un moment, ans un possible origen. Segur que la culpa no la té la cosina de l'escala.
  El secret de la felicitat constant. Fer un pacte amb Déu: fer-li veure que admetem de bona gana totes les molèsties, noïments, enuigs, que li plagui ocasionar-nos, que en té tot el dret... I complir el pacte: no oblidar-ho en cap moment ni per cap motiu ni amb cap excusa.
  No sé qui va dir que consistia en situar-se o caminar dues passes enrera de la necessitat o desamparament absoluts - o estar a dues passes de l'abisme, de l'espadat; i, alhora, fer el mateix, respecte a la plenitud o satisfacció absolutes - o no arribar a entrar al paradís o en cap jardí deliciós: mirar-se´l des d'un pujol.
  Jo he arribat a una conclusió semblant i aconsello vivament de mortificar-se, amb mesura. Això és cadascú qui ha de decidir el com i el què i la posologia. I tot per garantir que tornem a tenir ganes. Per a mi és  un misteri això: com funciona la cosa de les ganes en el veïnat. Jo, per exemple, no sempre tinc ganes i reconec per fina força quan en tinc. Sembla que el veïnat sempre en tingui, que sigui el seu estat natural. El natural i correcte sóc jo. Tenir ganes de tot, sempre, de viure i tot, sempre, sentint-ho molt, és una aberració. Quan dic ganes, descarto d'entrada les ganes de cardar, menjar, jugar, guanyar... Aquestes no tenen cap interès per al que vull dir. Em refereixo a les ganes de debò: voler canviar la textura o el color de les tires elàstiques dels sostenidors, per exemple.
  Jo relaciono la infelicitat amb una mena d'estultícia. La major part de la meva vida he viscut dins d'aquest estat i, per tant, de ple dins de la infelicitat. Una mena d'estultícia i d'infelicitat militants, gosaria dir. Doblerment beneites.

dissabte, 5 de maig del 2012

continuació LA FELICITAT

 Felicitat de ferro. És possible que molta gent sigui feliç sense saber-ho? i sigui la que no fa res d'especial: que no es fa monjo o monja, que no vol ser, fer ni entendre res? És molt possible. I voler ser benaurat sigui una mena de malaltia, anònima, intractable, com un virus desconegut.  Mirant-ho d'una altra manera, també podríem dir que els humans són feliços, tots. Si no, les coses serien diferents de com les coneixem.
  La felicitat constant seria insostenible. No estem programats per a això: estem programats pel que som. El Mal ho vol així. Com tothom ha experimentat, la mort és la porta de la felicitat perpètua.
  Hi ha moments en què jo tinc la sensació de no témer la percepció de l'ésser: és la felicitat, per a mi.
  Les deus de la felicitat autèntica, en realitat, les desconeixem: no són sota el nostre control, encara que molts imbècils s'ho creuen. Són capricioses: unes s'estronquen, d'altres ragen de sobte... És un dels molts misteris del funcionament de la ment. És erroni voler culpar-nos-en. O pitjor: voler trobar-hi remei consultant una vident. La recepta és jeure, dormir, tot el possible, com faig jo.
  Per natura, la felicitat és fugissera i és indomesticable i no és possible de travar-la o fermar-la. Cal no baixar la guàrdia en cap moment i atrapar-la en cada intent de fugida. Així, cada instant. Si t'endormisques, ja ha fugit.
  Voler saber és causa d'infelicitat.
  Naturalment, cal no confondre la felicitat amb l'alegria ni amb la contentació o satisfacció.
  Hauríem d'aprendre a no ser feliços, a entomar-ho com l'estat realment normal.
  No és cert que el sentiment de benaurança sempre estigui relacionat amb un reeximent, un assoliment, encara que sigui el projecte de no fer res, encara que aquest últims tinguin més garanties.

continuarà...

dilluns, 30 d’abril del 2012

continuació LA Felicitat

  Una part,  aspectes, de la felicitat no és aconseguir un objectiu més o menys important, ans petits i continuats objectius, com penjar un quadre, dutxar-se...  I justament en el moment que en tenim el deler, talment escriure un vers quan esdevé urgent.
  Donada una mateixa situació, en un mateix lloc, en unes mateixes condicions... la ment no hauria de sofrir fluctuacions en l'aspecte de la felicitat. Però no és així. Hi a d'haver moviments interns, com passa amb els somnis. Un presoner engrillonat dins el calabós pot sentir moments de felicitat o de desesperació. L'oscil.lació, sense motiu, sense cap modificació de les condicions objectives, ni tan sols la sobtada aparició d'un pensament, és un fet que suposo que tothom ha experimentat. Jo, tot sovint, em sento feliç després d'un dia ple de contrarietats. I estic trist sense motius.
  Receptes generals:
  Com hom ha dit sempre, un dels senders més segurs que porta a la benaurança és seguir les inclinacions naturals, el tarannà, les dèries. Si jo tinc un enclí envers la solitud, no fer vida de societat...
  Fer actes gratuïts, realment gratuïts, segons la idea de Gide: llençar una quantitat de diners per una claveguera...Sovintejar-los.
  No consentir que un neguit duri més d'una setmana; i el remordiment, la por per un error, un pensament beneit, un disgust, més d'un dia. En el primer cas, dedicar  en exclusiva tota l'energia a la solució del problema; en el segon, ingerir alcohol i dormir.
  Fer només allò que apareix clar i saborós, encara que trenqui projectes previs.
  Cal tenir molt present que és tan difícil descriure la felicitat com la no-felicitat, cosa que no cal confondre amb el patiment, per exemple.
  En realitat, molt sovint, la felicitat no s'escapa per si mateixa. Depèn de nosaltres. I aquí rau la crueltat.
  continuarà

dissabte, 21 d’abril del 2012

continuació LA FELICITAT

  Tothom ha experimentat i observat que la felicitat és la cosa més puntual, en el sentit actual del mot, que hi pugui haver. Tant que podem dir que la seva duració es contradiu amb la felicitat. Un matrimoni no pot ser feliç: pot ser qualsevol altra cosa. Per exemple, ara jo sé que sóc feliç per una raó: recordo molt sovint uns episodis  de la meva infantesa que duraven un dia i que es repetien un o dos cop  l'any a tot estirar. I per a mi han restat com a exemple suprem de la felicitat absoluta, sense retocs ni arranjaments de cap mena. Com tothom sap, vaig passar la meva infantesa tancat dins un seminari. Els frares que el portaven ens organitzaven unes excursions caminant a llocs prou llunys del recinte perquè hi haguéssim d'esmerçar tot el dia entre anar i tornar. Un d'aquests llocs era realment meravellós en el sentit literari del terme i en tots els sentits. Era a la zona humida i muntanyosa de l'Illa i es duia a terme durant l´hivern. Jo que havia nascut i crescut en una zona àrida, plana, sempre assolellada, introduir-me dins la boira de la muntanya i sentir, veure i tocar l'aigua corrent entre la vegetació exuberant em causava una impressió o sensació d'embriaguesa, que només ara es reprodueix cinquanta anys després, després d'haver fet algun acte especialment reexit dintre del bastiment que ara emmarca la meva vida. No sé si aquelles primitives experiències de la felicitat eran la fusió de la certa llibertat de què gaudíem un cop arribats o a la meravellla de l'espectacle: devien ser les dues coses alhora.Tan intensa és la cosa que n'he oblidat el nom del lloc. Això a part, si per meravella, hagués restat dempeus, intacte, si hi tornés no ho reconeixeria de cap manera: és clar.
  La felicitat és un fet que hom hauria de redefinir, encara que la tasca és gegantina, donada la muntanya de comentaris seductors - i receptes per a assolir-la - dels antics sobre el tema. No pot ser aquest acreixement salvatge de gabinets de vidents. Jo mai no he comprès que conèixer el meu futur pugui ser-me bo o dolent.. M'imagino que seria detestable, de saber-ho de debò.
continuarà

dimarts, 17 d’abril del 2012

continuació de LA FELICITAT

  Per contra: una cosa segura és que una cataracta d'inconvenients i desgràcies i contradiccions abat sempre i a tothom. L'unica mesura pràctica és parar-se en sec i jeure. Dormir si és possible. Aquestes cataractes s'han de considerar metafísiques.
 Mai no rau en un sol fet ans en la referència, l'evocació, que, en un moment, en un instant, el fet provoca un altre fet. No pas en el veïnat: en l'evocació simplement. Qualsevol fet, per fastigós i horrorós que sigui és incapaç en un moment de no desencadenar un record i aquesta cosa recordada pot ser trivial a més no poder. La felicitat és la connexió. Gratuïta.
 Les causes que originen la felicitat no són  en absolut inventariables. Puc trobar-me agafat a l'arbre d'una nau que s'enfonsa irremeiablement enmig de la tempesta i de sobre un pensament, un record, o el que s'en vulgui dir, del color de la pedra d'un pedrís determinat - però no especialment significatiu per cap concepte - pot inundar-me, amarar-me, de felicitat uns segons. És felicitat, és la felicitat, encara que ningú no ho diu ni jo ho diria, planerament, perquè pertany al camp de l'inexpressable o narrable, però la sensació és igual o molt semblant a reeixir a escalar un tuc o que ens toqui la rifa. És exactament el mateix, encara que jo només aplico el mot "felicitat" a sensacions com les que he dit. Ingredients o característiques del fet són la desconnexió amb la situació en què hom s'està, la lleugeresa, la comprensió instantània de tot i del tot, el deslliurament de qualsevol dependència, incloses les "bones", la sensació de plenitud...        continuará

dimarts, 10 d’abril del 2012

continuació de LA FELICITAT

És una qüestió de química, però d'una química de la qual no en coneixem ni les beceroles. Això vol dir que no la podem controlar de cap manera. La "Química de la felicitat quotidiana" seria una bona assignatura. No caldria l'astrologia.

En el fons del fons, la felicitat consisteix o rau a fer alló que vol el veïnat, entenent aquest altre com: 1. un mateix en un altre estat; 2. allò que hom ha denominat Déu;  i 3. el veïnat en un sentit general: la tribu, per exemple. Són diferents alterabilitat, però és el veïnat.

Pel cap baix, hi ha més de trenta mil maneres diferents de felicitat, conegudes i registrades. Això explica que els humans, comprovant que no les podran conèixer totes, diguin que només n'hi ha una.

El plaer espiritual pot allargar-se a voluntad, igual o més que els plaers materials-cardar, menjar...-Ara: cal suposar que la majoria del veïnat, la que s'empassa els productes de la TV no deu tenir capacitat per fruir dels plaers espirituals.

L'antònim més just de la felicitat és la "preocupació". En absolut és la tristor ni la infelicitat, que no vol dir res.Ara: no hi ha regles per no estar "preocupat". Essent els fets "materials" i "mentals" idèntics, sense haver sofert cap variació, de sobte ens sentim feliços, sense haver fet res de res ni que ens hagi esdevingut o sobrevingut res. Per a mi és un misteri. A mi m'ha passat en ple desert, sense cap esperança raonable de trobar queviures ni de trobar res. Essent així, només cal saber endurar el temps que dura la "preocupació" per tal o qual cosa, per molt greu que sigui. Diria que la millor manera es no fer res per remeiar-ho. Per contra, no aturar-se de fer coses, encara que sense l' eufòria dels moments d'esplendor. Tornada la felicitat, el desert és el mateix, però té un aire agradívol, que ha fet desaparèixer l'esquerp i avorrívol i desesperançador que tenia un moment abans.      continuará

dissabte, 17 de març del 2012

LA FELICITAT

La felicitat és relacionada amb la sensació de dominar la situació, la qual cosa implica no tenir fretura de res. La felicitat es produeix quan sortim a buscar alguna cosa, estant perfectament preparats per no trobar-la, i la trobem, ben conscients de l'atzarositat del fet. Aquesta és la felicitat pura i l'autèntica. Quansevol altra maniobra pot produir emocions, satisfaccions per motius molt diversos, que no ocasionen mai el plaer de la felicitat. Aquesta recepta implica un determinat estat de tensió i de luciditat, que, a part de la felicitat, produeix un efecte que és ben bé un regal dels déus: veure les coses més familiars amb uns altres ulls, convertir-les en una altra cosa. És l'estat més sublim a què hom pot arribar en aquesta vida.
 No és en absolut un territori que es conquereix o es pot conquerir. La felicitat és un fet, una situació, aleatori i volander, i que poden ocasionar-lo factors desconeguts o per la decisió o voler del subjecte o pacient, sempre i quan aquest sigui prou intel.ligent d'acceptar les anades i vingudes d'aquesta felicitat, per dir millor, que hi tingui bones relacions, l'estimi i la conegui bé. La tasca exclusiva del candidat a ser feliç és enganyar el tedi. Qualsevol altra cosa que no sigui això no és felicitat, ni tan sols un ersatz. En aquest sentit, la felicitat s'assembla als somnis, que també són autònoms, tot permetent un petit marge de control del somniat.
 Té altres noms: llibertat, solitud, assossec, no fretura... De fet, tots són sinònims, car al.ludeixen al defugiment dels imperatius eròtics de la natura. "Saviesa", per contra, no n'és un sinònim: voler saber, voler conèixer, traeix o implica un estat de servitut prèvia. Ser savi, exactament, no vol dir res. Un teòric savi viu sota l'amenaça, doncs és una situació artificial: és millor, mes simple i més econòmica la solitud.   Continuarà....

dilluns, 12 de març del 2012

Nèixer en una ciutat.

Suficientment gran és una experiència que no he tingut i que m'agradaria tenir. Imagino que ha de ser molt diferent de nèixer al camp, sense carrers ni cases de pisos ni veïns estibats...Per molt que faci, no puc imaginar-me un fet tan exòtic. Estic convençut que entre els nascuts ciutadans i els nascuts pagesos hi ha un muradal. Veiem les coses de molt diferent manera. Segurament, la primera impressió realment forta per a mi fou descobrir l'existència d'una ciutat, de la ciutat. Deu ser aixì perquè el record ha restat intacte, com si no haguessin passat els anys, com un illot ben poblat de canyes enmig d'un riu constanment atorrentat. Suposo que la causa fou el descobriment de la llibertat simplement. Vaig imaginar que sent tants els humans plegats no eren controlables com ho érem els pagerols, esparsos però massa visibles, determinables i anomenables. Desprès, he vist que tenia tota la raó. La ciutat no es explicable per motius econòmics, com sembla, grosserament o a primer cop d'ull.


Admirem qui sap desfer-se
                                                  dels fermalls per ell tot sol,
                                                  dins del riu que l'arrossega.
                                                  De fet, jo no he fet res
                                                  que no fos aquesta tasca.


No s'escau de dir que no.
                                                  Cagadubtes, n'hi ha massa.
                                                  Vinga, va! No et farà mal
                                                  arriscar-te una vegada.

dilluns, 5 de març del 2012

Tu no siguis carallot:

                                                fes allò que més et plagui
                                                Creu-me a mi: no en facis cas
                                                de la crida del profeta
                                                que retrona pel mercat.
                                                Pren exemple de les dones
                                                més conspícues que fan
                                                el seu deure i no l'escolten.

El contacte amb la realitat.  Mai no hi he estat. Mai. La meravella, el misteri, és que he avançat o funcionat. L'explic no pot ser altre que la realitat no és tan d'una sola peça com diuen. La realitat tolera la impostura, un determinat grau d'impostura o una determinada impostura.

El preu .  Sortir de la tribu, de la comuna, no és gens obvi ni fàcil. Gairebé igual al fet de sortir de l'Univers. Tot, absolutament tot, empeny a integrar-s´hi. Fer la provatura d'allunyar-se'n té sempre un preu. Només un mateix pot definir el guany que en treu... I per tal de combatre l'atracció cap al centre cal crear un dispositiu que no tindrà altre usuari que un mateix. A contrario, hom no pot fer res de realment beneficiós per a la pròpia tribu, si hom no n'és de fora d'alguna manera.

Pregunta errònia.   ¿Què faria aquell o aquella en aquest cas?  Correcta: ¿què faria jo?

Pegar-se.   Totes les vegades que m'he pegat, he perdut sempre. Només la primera vegada vaig guanyar i vaig fer fugir l'agressor. Tenia vuit anys i fou per a defensar un nen d'un agressor sexual, probablement. El nen era jo.
Les dones consideren no solament que és correcte que els mascles es peguin, ans una obligació. N'estan ben convençudes, les pobres sobretot.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Fet a mida

MIQUEL BAUÇÀ: L'INCONFORMISTA

L'experiència més important de la meva vida és haver experimentat que les coses que vaig trobar fetes,  cap, no m'anaven a mida. Aleshores l'experiència ha estat planerament la de la incomoditat permanent. Gosar fer-se un mateix els vestits no és tan fàcil, car és fortament penalitzat(penat). Vaig trobar que el veïnat bevia cafè i el bevia d'una determinada manera. Jo no estic segur que fos el que volia.



Fer un poema és com trobar
                                             la cullera més idònia
                                             o bé el clau que clavarà
                                             dues fustes separades.

"Felanitx". Sembla un nom actual com "telecom",  "fax"... I, per contra, és el nom del meu poble. Havia sonat exòtic i els erudits no en sabien l'etimologia. Ara, no pot ser més modern.



El blat, ros, tou, humit, suaument ajaçat per la rosada, baixava el coster fins a tocar el quitrà del camí. A la jove amazona, li abellia de sentir el ressò de les ferradures de l'egua per la petita vall arraconada. Només l'estrèpit del camió del lleter ofenia la placidesa.

El color brut de la llum
                                   que no es mou de la contrada,
                                    sobre el blanc brut de la calç,
                                   impedeix la mesquinesa
                                   de mirar que fa el veí.
                                   Això és un guany notable.

dissabte, 18 de febrer del 2012

¿Qué faig?

  Només i encontinent allò que es presenta com evident, satisfactori i possible d'executar sense cap violència o càlcul. L'ordre, el rigor, consisteix a  no deixar corrompre l'energia de cada instant.   Mai no fer res a desgrat, de mala gana. Les coses fetes així, no solament s'han de tornar a fer, s'ha de pagar un delme per haver-ho fet.

¿Què abelleix més als mortals?    
                                                       ¿trobar coses, posseir-ne,
                                                        rapinyar-ne...? No ho sé pas.
                                                        Jo diria que cobegen
                                                        totes tres coses ensems,
                                                        malgrat siguin antinòmiques.

Sex-appeal.
En dec tenir tan poc que en tota ma vida només he rebut dues propostes en aquest sentit i totes dues de gays que devien trobar-se en una situació límit. M'ho fa suposar que ambdues vegades fou en hores de retirada, en què tothom ja ha fet la tria i la collita.




Si déu fos bona persona,
                                         si Déu fos el que hom diu que és,
                                         ens hauria fet de plàstic
                                         o d'un altre component...
                                         Hom suposa que Ell sabia
                                         que el muntatge de la carn
                                         no pot ser més vulnerable...
                             

diumenge, 12 de febrer del 2012

El record de les olors

    Les olors poden aparèixer sense ser provocades per cap efluvi exterior. Jo en sento una, molt concreta i distingible per mi, que només apareix associada a determinats estats d'angoixa. La qual cosa encara fa més punyent l'episodi. Només faltaria que sentís sorolls o músiques.
    El record d'una olor té un efecte pitjor que la percepció efectiva. Aquest record de determinades olors és el més insidiós, enganxós, difícil de foragitar.
     Siguem valents: podríem estar-nos-en, de l'odorat. Una lloba, per l'odorat, pot reconèixer el seu
 cadell; una dona, no. En tot cas, implantar un dispositiu que activés i desactivés aquest sentit. Hom malda perquè puguem sentir i veure, però no perquè puguem obturar l'odorat quan en tinguem la besunya. Si els tècnics fossin poetes ja l'haurien tret al mercat, aquest enginy que dic.

L'Oïda

¿Per què tinc una oïda tan deficient per entendre el que voldria i tan fina per copsar allò que no em convé gens?


El Paladar

El tinc extremament incivilitzat. Gens llépol.


El temps corre, sí, però tu no saps com jo puc córrer.

divendres, 13 de gener del 2012

Alguns poemes de Miquel Bauçà extrets del llibre "El Canvi"

     M'ha sortit tan bé que estic

                                               capolat de bon de veres:
                                               no puc moure ni un dit...
                                                No convé que s'esdevingui
                                                tan sovint: hi cal fer talls.
                                                No estem fets per resistir-ho.

¿M'he enfortit a bastament?

                                               ¿Ja puc córrer i enfilar-me
                                                 al cimal dels cirerers?

M'ha semblat que eren indignes de la meva dignitat.

La cobdícia mou muntanyes:

                                                les trasllada des d'un lloc
                                                cap un altre i en fa rajoles.

La pastora, amb espardenyes,

                                              la veig córrer cap al balm:
                                              vol anar a jugar amb els peixos