La rapacitat.

Encara no m'he deslliurat d'una rapacitat de pobre, qué sé que duc i que em fa vergonya.

I alló més feral.

És pensar que per haver pensat, un instant només, moltes de les coses que dic, exactament les mateixes, ben igual, molts dels meus congèneres van ser cremats vius. Encara en sento la ferum.

La idea d'un mateix.

Hom la té, cadascú té la seva, a través de tots els canvis, mitjançant molts de camins...
Impossible de definir, si no s'és un ruc.

Morir sol a l'escenari.

                          d'un teatre buit, tancat
                           ha de ser l'únic projecte
                           tolerable dels humans,
                           sobretot el dels poetes