continuació de LA FELICITAT

   És difícil no solament determinar la textura de la infelicitat d'un moment, ans un possible origen. Segur que la culpa no la té la cosina de l'escala.
  El secret de la felicitat constant. Fer un pacte amb Déu: fer-li veure que admetem de bona gana totes les molèsties, noïments, enuigs, que li plagui ocasionar-nos, que en té tot el dret... I complir el pacte: no oblidar-ho en cap moment ni per cap motiu ni amb cap excusa.

  No sé qui va dir que consistia en situar-se o caminar dues passes enrera de la necessitat o desamparament absoluts - o estar a dues passes de l'abisme, de l'espadat; i, alhora, fer el mateix, respecte a la plenitud o satisfacció absolutes - o no arribar a entrar al paradís o en cap jardí deliciós: mirar-se´l des d'un pujol.
  Jo he arribat a una conclusió semblant i aconsello vivament de mortificar-se, amb mesura. Això és cadascú qui ha de decidir el com i el què i la posologia. I tot per garantir que tornem a tenir ganes. Per a mi és  un misteri això: com funciona la cosa de les ganes en el veïnat. Jo, per exemple, no sempre tinc ganes i reconec per fina força quan en tinc. Sembla que el veïnat sempre en tingui, que sigui el seu estat natural. El natural i correcte sóc jo. Tenir ganes de tot, sempre, de viure i tot, sempre, sentint-ho molt, és una aberració. Quan dic ganes, descarto d'entrada les ganes de cardar, menjar, jugar, guanyar... Aquestes no tenen cap interès per al que vull dir. Em refereixo a les ganes de debò: voler canviar la textura o el color de les tires elàstiques dels sostenidors, per exemple.
  Jo relaciono la infelicitat amb una mena d'estultícia. La major part de la meva vida he viscut dins d'aquest estat i, per tant, de ple dins de la infelicitat. Una mena d'estultícia i d'infelicitat militants, gosaria dir. Doblerment beneites.