Els millors moments que he viscut, sens dubte, han estat aquells en què m'he trobat sol, físicament i moral. La perfecció nomès serà atesa després de la mort, és ben clar. Ara, encara, haig d'endurar temptacions barroeres, degut a llur absurditat i estultícia. La diferència és que ara sé què he de fer: fuetejar-les, sense riure.
Moments de debilitat. No culpar-nos-en. De cap manera. Per molt evident que pugui semblar-nos la nostra culpa.
No li expliquis com ho fas.
Si ho fas tu, si saps de fer-ho,
n'hi ha prou i més que prou.
Estalvia mentre puguis.
No sé com ni sé cap on.
Però avanço...Veig les fites
dins les bromes de l'afrau...
Calmament, en trobo d'altres...
¿Que em fa enveja l'esparver...?
El baner voldria creure-ho.
No sé què faré demà:
tot depèn de la meva ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada