continuació LA FELICITAT

 Felicitat de ferro. És possible que molta gent sigui feliç sense saber-ho? i sigui la que no fa res d'especial: que no es fa monjo o monja, que no vol ser, fer ni entendre res? És molt possible. I voler ser benaurat sigui una mena de malaltia, anònima, intractable, com un virus desconegut.  Mirant-ho d'una altra manera, també podríem dir que els humans són feliços, tots. Si no, les coses serien diferents de com les coneixem.
  La felicitat constant seria insostenible. No estem programats per a això: estem programats pel que som. El Mal ho vol així. Com tothom ha experimentat, la mort és la porta de la felicitat perpètua.
  Hi ha moments en què jo tinc la sensació de no témer la percepció de l'ésser: és la felicitat, per a mi.
  Les deus de la felicitat autèntica, en realitat, les desconeixem: no són sota el nostre control, encara que molts imbècils s'ho creuen. Són capricioses: unes s'estronquen, d'altres ragen de sobte... És un dels molts misteris del funcionament de la ment. És erroni voler culpar-nos-en. O pitjor: voler trobar-hi remei consultant una vident. La recepta és jeure, dormir, tot el possible, com faig jo.

  Per natura, la felicitat és fugissera i és indomesticable i no és possible de travar-la o fermar-la. Cal no baixar la guàrdia en cap moment i atrapar-la en cada intent de fugida. Així, cada instant. Si t'endormisques, ja ha fugit.
  Voler saber és causa d'infelicitat.
  Naturalment, cal no confondre la felicitat amb l'alegria ni amb la contentació o satisfacció.
  Hauríem d'aprendre a no ser feliços, a entomar-ho com l'estat realment normal.
  No és cert que el sentiment de benaurança sempre estigui relacionat amb un reeximent, un assoliment, encara que sigui el projecte de no fer res, encara que aquest últims tinguin més garanties.

continuarà...